eBDTour '08 - Miami Day 2

Dia de Ruta

Ja estem a Miami i sembla que el Jet Lag no m'afecta. Em desperto a les 10 del matí de Miami, fresc com una rosa (aixi escrit queda molt raro..).

Faig una miqueta el ronso a l'habitació de l'hotel i baixo a esmorzar tard al bar de l'hotel.

Cap a les 13:30 em trobo amb el Jose i la seva dona, i ens anem a donar un passeig per la part sud de Florida. Anem baixant fent visites per una de les zones més pantanoses de La Florida, Homestead. Per allà passem per la central nuclear (nuclear? potser és central tèrmica, no ho se), per una base aèrea, pel circuit de la Nascar, etc. i parem a dinar a un restaurant del "Pirata noseque".

És tot una zona super-super-gran. Ténen terreny per estona. Hi h aunes carreteretes ben rectes que es van creuant les unes amb les altres perpendicularment, el pitjor malson de Gaudí. A les zones on hi ha terra, està ple de criaders de palmeres, però la majoria de zones, just al costat de la carretera hi ha matolls d'uns dos metres d'alçada que no deixen veure res. Quan t'hi fixes millor, te'n adones que aquests matolls no creixen sobre la terra. Just al costat de la carretera ja és tot aigua. Un lloc perfecte perquè el cocodrils campin tranquil·lament.

Després d'això, ja passem per una zona una mica més civilitzada on anem a fer un cafè en un centre comercial "de lujo" i passem per una llibreria enorme.

El que m'ha sorprès més de la ruta ha estat unes ciutats que hem anat passant, amb un munt de cases de espectaculars. I diuen que hi ha crisi.. Fa gràcia perquè totes les cases ja ténen al costat de la carretera uns cartellets dient a quin candidat dónen suport per les eleccions. He d'aconseguir una foto d'això.

Després de tota la ruta, em deixen a l'hotel i vaig a sopar al Novecento, al costat de l'hotel i aviat a dormir, que estic força rebentat i demà ja és dilluns.

eBDTour '08 - Miami Day 1

Viatge, viatge, viatge...

Comença un nou viatge d'empresa, tornem a Miami després de mig any. Començo trobar-ho familiar.

El primer dia, bàsicament, consta de viatge. Surto de Barcelona el divendres a les 21.30, després de tot un dia de preparatius. Agafo un vol d'Iberia que em porta fins a Madrid on em donen un suc de préssec i un mini-kitkat (Mmm...gràcies, senyors generosos). En arribar a Madrid, veig que el meu següent vol, cap a Mèxic (si, Mèxic, després us ho explico), surt a la 1:30. Tres horetes d'espera, no se com no em vaig adormir. Per sort al costat de la porta d'embarc (no se com s'escriu) hi ha una zona de fumadors, i aprofito per començar-me el llibre que m'han regalat: "El último Merovingio". Això em manté prou despert.

Quan aconseguim pujar a l'avió, m'adormo esperant que arrenqui, això ja denota el cansament acomulat (i només portava un avió!). Al final conseguim enlairar-nos en un vol de 11 hores cap a Mèxic. Cap a les 3 de la matinada, els senyors d'Iberia decideixen donar-nos una mica de sopar. Ho vaig agraïr de tot cor. El viatge se'm va fer lent, entre mirar les pel·lícules que ens posaven (Superagente 86, la de l'Eddie Murphy i Hancok), llegir una mica, fer alguns mots encreuats i adormir-me escoltant el nou de AC-DC (no perquè sigui dolent, sinó de cansament).

El motiu de passar per Mèxic és que després de 10 dies a Miami, aniré cap a Mèxic a trobar-me amb l'Albert i el Cristian, dos companys de feina per quedar-nos-hi un mes, i així el vol de tornada l'agafem plegats.

Al arribar a Mèxic decideixo anar ràpid a passar per immigració, recollir la maleta, tornar a facturar pel vol de Miami i passar per seguretat per tenir-ho tot fet i poder anar a un bar de l'aeroport on vaig estar l'atra vegada on hi havia uns sofàs molt còmodes i es podia fumar. Això només em va costar 2 horetes de no res. Al final, arribo a aquell bar, i em trobo que fa 2 setmanes que s'ha prohibit fumar en tot l'aeroport. Obviaré el que em vaig haver d'inventar per poder sortir altra vegada per fer un cigarro. El tabac és molt dolent. Nens no començeu a fumar mai.

Al final i per fi, a les 11 del dematí de Mèxic (les 6 de la tarda per a mi) vaig agafar l'últim vol cap a Miami. Amb tot això, i la rapidesa inhumana del servei d'immigració de la ciutat, a les 16.30 de Miami ja era fora de l'aeroport, amb el Jose (el comercial de Miami) agafant el cotxe per anar cap a l'hotel.

Tot i el tute que portava des de feia més de 24 hores, no em sentia del tot cansat. Devien ser els aires de Miami. I així que el Jose em va proposar d'anar a la piscina de la seva urbanització per relaxar-me després del viatge, i a mi em va encantar la idea.

Al cap d'una horeta, estava de passeig per la platja de Key Biscaine, i després, un banyet relaxat a la piscina sota la pluja. Ni bifidus, ni Red Bull, ni res, això si que "revitaliza cuerpo y mente".

Després vam anar a sopar a una illeta del costat de l'hotel que es diu Brickell Key, una zona força tranquil·la i a les 23 a dormir a l'hotel. Primer dia de viatge, de viatge i de més viatge.

PD: Teniu més fotos al facebook.

Miami Strikes Back - Part 11

De la Miami Lúdica

Avui ja és divendres, l'últim dia laborable que passo a Miami. Em passo les hores d'oficina acabant de tancar els temes que queden abans de marxar, o intentant-ho, ja que tenim un servidor a l'oficina que està malalt i no para de pitar. Un xiulet constant que et va entrant al cervell i no deixa que cap idea segueixi el seu flux.

Per sort, (i més tard del que voldria), sortim de l'oficina. Pujo a l'hotel a canviar-me, mentre el Jose passa per casa seva a buscar dona i filla. Avui hem quedat amb uns amics del Jose per anar al cine. Decidim anar a Lincoln, el passeig de Miami Beach. Allà comprem les entrades per anar a veure Iron Man, el dia de l'estrena, però tenen la genial idea de passar abans d'entrar al cine (20 minuts abans) a menjar una crêpe. Per cert, aquí a Amèrica no coneixen el concepte "entrada numerada". Per tant, entrem just a l'hora i hem de seure davant de tot. Tot i això encara es veu prou be. Per sort, arribem a temps per veure els trailers (la gent que em coneix ja sabrà que jo quan vaig al cine he de veure els trailers, que sino ja estic de mal humor). Aquesta és una de les coses que si que em va agradar. Aquí no fan un parell de trailers i, apa, ja pots veure la pel·lícula. Aquí en fan com a mínim 8. Com vaig disfrutar. El trailer de la nova de Batman, Indiana Jones, Narnia, El Guru del Amor (de l'Austin Powers), entre d'altres.

La película va estar bé, tot i que a vegades hi havia algunes bromes que no pillava, i començava a riure quan veia que tot el cine s'estava partint. Realment, una mica si que he millorat el meu nivell d'anglès, però no tant.

Després de la peli, vam anar a sopar a un lloc d'allà aprop (un dels pocs que quedava obert). Vam estar xerrant de les diferències entre la vida d'Europa i la d'Estats Units, i del seu pèssim sistema Sanitari i Educatiu. Després, cap a casona a dormir. Encara prou d'hora, però a veure si demà aprofito una mica el dia, que ja és l'últim.

PD: Es nota que encara tinc escassetat de fotos?

Miami Strikes Back - Part 10

De l'esperit Americà

Ja torno a estar acompanyat. Torna a ser un dia com els de sempre, amb el Jose a la oficina i tota la resta amb els compartim despatx. Amb tanta gent pel voltant, sempre estàs entretingut. Si no et lien amb una cosa et lien amb una altra: "Escolta, em pots mirar quin és el password del router?", "Escolta, que no se què he tocat i se'm ha girat la pantalla 90º a la dreta", etc. Les típiques coses que t'ensenyen a arreglar a la Facultat d'Informàtica.

A l'hora de dinar (a Amèrica, l'hora de dinar cau sobre les 12.15) hem quedat amb la gent de Mapfre. Són aquells amb els que en principi havia d'estar tota la setmana passada i al final es va reduïr a aquest dinar. Han vingut 4 persones del seu equip, perquè tenen "el coneixement repartit". Quan ha començat el dinar, el seu jefe ha presentat als membres del seu equip, allà presents, destacant la seva especialitat i el motiu pel qual estaven en aquell dinar. Durant el dinar, s'anaven turnant per anar explicant-me coses (i quan no explicaven aprofitaven per menjar). Jo, com que sempre estava present a la conversa, doncs em costava més trobar moments per dur-me menjar a la boca. Un sistema de reunions força curiós.

Per la tarda, després de sortir de la feina, he anat amb el Jose a un centre comercial, el DadeLand i més concretament, al BestBuy, botiga tecnològica per excel·lència o hi havia de tot a un preu de conya. Se'm queia la baba. Mòbils, MP3, teles, ordinadors portàtils (un com el meu, per $400, 250€), càmares de video i fotos, i consoles. Jo, incapaç de contenir els meus impulsos, he acabat preguntant quant costava la Wii, i si era compatible amb europa. $250, 156€ i és compatible. Quan estava obrint la boca (en contra de la meva voluntat) per dir "I'll take 3", m'han dit que s'han esgotat i que fins diumenge no en tindran, tot i que en qüestions d'hores se'ls esgoten. Una llàstima. Potser ha estat el destí. De fet, les coses més atractives, com són la Wii o l'iPhone, estan esgotats a tot arreu. Suposo que deu ser donat a un efecte anomenat (Els Europeus van a comprar a Amèrica).

Després hem anat a sopar a un restaurant Americà. És una sensació curiosa això d'estar sopant i sentir a tothom parlant en anglès. Casi no es dona per aquí. El restaurant es deia "Cheeseburger noseque". Us podeu imaginar què vaig menjar-hi. Una cheeseburger que-te-cagas amb una pinya-colada. Molt bo, la veritat.

Després de sopar ja hem tornat (bé, passant primer per l'Starbucks per fer un cafetó).

Escribint aquest post me'n adono que cada dia estic més acostumat al que veig aquí, cada dia ho trobo tot més normal i em sorprenen menys coses. I la conseqüència directa d'això és que faig menys fotos. Cada dia em costa més trobar fotos per posar als posts perquè casi no en faig. Però avui tinc una foto d'una cosa que si que m'ha sorprès. A primera vista no te'n adones, però al cap d'unes quantes vegades i fruit d'haver d'anar fins al pis 28 cada dia, et poses a contar els pisos i te'n adones de l'esperit Americà: A l'hotel no hi ha planta 13! Mig trastornat per aquest fet, digne d'una pel·lícula de terror, on hi ha un hotel amb la planta 13 que no és accessible des de l'ascensor i passen coses rares, arribo a la oficina i encuriosit, miro el marcador de l'ascensor i, Sorpresa! Aquí tampoc no existeix la planta 13! Qui els entengui que els compri..¬¬

Miami Strikes Back - Part 9

De com desconnectar

Avui ja és l'últim dia que estaré sol aquí. Aquest vespre arriba el Jose de Las Vegas, i ja tindré algú amb qui parlar durant el dia. Realment es nota molt com afecta passar-se un dia sencer havent dit poques paraules. Simplement, escollint un plat del menú, dient "fine, thanks" i poca cosa més.

Mentre treballo he estat escoltant la ràdio per internet. He trobat una pàgina on et van fent una selecció d'artistes en català força interessant. Així les hores de feina passen més ràpides.

Després de treballar, he sortit amb la bici disposat a anar a Key Biscayne a tornar-la al seu propietari, el Jose. Així de passada, m'he trobat amb una parada del bus que hauré d'agafar des d'allà per tornar. Sort que se'm ha passat pel cap de mirar quin és l'últim bus que passa, ja que aquest és a les 19 i poc, i ja són les 19.30. Doncs res, ja la tornaré un altre dia, perquè no és plan de quedar-me a 15 Km de l'hotel i sense manera de tornar. Així que m'he decidit a donar un tomb tranquil per la zona del voltant de l'hotel, al costadet del mar. Hi ha un passeig marítim força tranquil.

Realment, m'ha anat bé fer aquesta volteta, perquè portava un dia força cansat i amb un humor estrany, i la briseta marina (un aire de ca'l deu, però en direm briseta), m'ha servit per aclarar-me una mica el cap i per agafar amb optimisme el dia següent. He anat a sopar al meu italià preferit i després cap a l'hotel. La llàstima dels dies entre setmana és que tinc poquet per explicar. Em passo la major part del dia tancat. Si casi se'm ha anat el meu moreno "mulato" (vermell "cangrejo", però també queda millor moreno "mulato"). Bé, així no us queixareu els que dieu que escric la biblia.

Miami Strikes Back - Part 8

De la llum

Avui ja fa una setmana que estic a la ciutat. Me'n he adonat escrivint el Post d'avui, quan he vist que l'altra vegada només vaig arribar fins a "Miami Part 7" i ara ja estic per la 8. M'estan passant els dies volant, tot i que tinc l'extranya sensació que fa com un any que vaig sortir de Barcelona.

Avui a la feina ha estat un dia prou tranquil. Aquest matí tenia una demo tècnica amb un tio que al final no s'ha presentat, per tant he tingut tot el dia per dedicar-me en complet al projectàs que tenim entre mans el departament d'internacional. De fet, m'he passat una bona part del matí parlant amb l'Albert, el meu jefe, de com portavem les coses. Ha estat força productiu, la veritat. He anat a dinar d'horeta i quan he tornat, mentre continuava "con la labor", m'he posat a escoltar el Manchester-Barça per catradio.cat. Això de sentir un partit per la radio és d'allò més estressant. I més un partit com aquest. Quin desastre. Després, seguint un consell, m'he posat a escoltar per internet música en català. Realment s'agraeix escoltar una mica el teu idioma quan portes tants dies escoltant només Anglès i Castellà (en totes les seves variants). Llàstima que al mòbil tinc poca música en català. [Nota mental: pel següent viatge, si és que n'hi ha, portaré més música en català].

Aquesta tarda ha fet un ruixat important, però la gran avantatge d'estar en clima tropical, és que al cap de mitja hora d'haver parat, ja estava tot sec. Per tant, quan he sortit de la feina he agafat la bici una altra vegada i me'n he tornat cap a Coconut Grove. Havia sentit que allà hi havia un centre comercial que ahir no vaig arribar a veure. La veritat és que, mirant el mapa, em vaig quedar a una cantonada de veure'l. He anat cap allà i quan estava lligant la bici, ha vingut una noia per intentar convèncem de que donés sang. S'ha passat una bona estona intentant-ho fins que li he dit que jo no era Americà, que venia de Barcelona (sempre que em pregunten d'on soc dic de Barcelona, per allò dels jocs olímpics. No saben on és, però els sona que pertany a Europa). Quan li he dit això li ha canviat la cara i m'ha dit: "Doncs res. Les lleis americanes ens prohibeixen agafar sang d'un europeu, per allò que va passar de les vaques bojes". Els Americans i la seva coherència.

Quan he tornat amb la bici, me'n he adonat d'una cosa en la que fa uns dies que m'hi fixo. Les ciutats americanes tenen molt poca llum. Comparat amb Barcelona, allò està tot a les fosques. Els únics carrers que estan més o menys il·luminats són aquells una mica grans. Però la resta, res. Potser a algú se li acut il·luminar el seu jardí, però en el carrer en si casi no hi ha llum. I no parlem, per descomptat dels carrerons del darrera, que encara és pitjor. Ara entenc moltes coses que he vist en pel·lícules.

Després de la dutxeta de després de la bici (la piscina de l'hotel estava força plena i he decidit quedar-me a l'habitació), he anat cap a sopar. Com que estava tornant a ploure m'he quedat al Novecento, el restaurant de davant la oficina. M'he quedat a la terrassa, a sota un toldo, i he pogut veure la tempesta en tot el seu esplendor, i m'ha sorprès una cosa. La ciutat està molt poc il·luminada, però amb els núvols que teniem a sobre, es veia més claror perquè els núvols si que quedaven il·luminats. Era una visió una mica extranya. I al final he vist el perquè. La zona on estic (l'anomenen Financial District), és plena d'edificis inmensos de bancs i empreses grans. M'he trobat que al costat tenia un edifici d'unes 30 plantes com a mínim amb tota la façana il·luminada per unes llums de la base. Així no m'extranya que el cel es quedi il·luminat.

Al restaurant he estat parlant un ratet amb un camber i una cambrera argentina, molt bona gent, esperant que parés de ploure. Al final, quan ha parat, he tornat cap a l'hotel, que demà toca currar. Ja queda menys.

Miami Strikes Back - Part 7

De com mouen els diners a Amèrica

Ja torna a ser dilluns, i ja torna a ser laborable. Ara ja fa casi una setmana que estic aquí, i sembla que ja començo a acostumar-m'hi. Ja començo a trobar normals algunes coses, tot i que n'hi ha d'altres, com és el tema dels diners, que crec que no m'hi acostumaré mai.

Com semblaria lògic, pagar en Dollars hauria de ser força semblant a fer-ho en Euros, ja que ara per ara és una moneda "força" semblant. El número dels preus coincideix força i en quant a bitllets i monedes, ells tenen la diferència que $1 és un bitllet enlloc de ser moneda. Doncs bé, acostumat a barcelona ha haver de moure'm força amb monedes, em sorprèn que encara no hagi aconseguit cap moneda americana. És així, els seus preus contemplen l'ús de monedes (que aquí totes són de cèntim), però en el dia a dia, no existeix. En donaré exemples:

- Vas a un restaurant a sopar. et porten el compte, pagues, i et porten el canvi. Fins aquí tot bé. Tu normalment deixes de propina les monedes que t'han portat i tots tant contents. Aquest cas es veu del més normal. Doncs és pràcticament inexistent.
- Vas a un restaurant a sopar, et porten el compte i, o t'inclouen dins el compte el 15% de propina, directament, o et posen al peu del compte uns càlculs per la teva comoditat: el 10% de propina equivaldria a X, el 15% equival a Y i el 20% equival a Z. Així no cal ni que calculis. Quan tu pagues, incloent la propina (normalment el 15%) i t'han de portar canvi, directament ja no et porten les monedes. Se les queden. Si el sopar et costa $20.15 + el 15% de propina, $23.17 i pagues amb $25, te'n tornen $1 i bon profit. Apa.
- I el pitjor cas, i molt freqüent, que em va passar ahir al vespre: Vas a un pub a prendre una Heineken. Costa $7. Ells ja et diuen directament, i de veu, que et toca pagar $8.26, un 18% de propina. Pagues amb un bitllet de $10, perquè no ho tens just i què passa? Doncs que no tornes a veure la cambrera en una bona estona. Si no reclames, $3 de propina, mira que bé.

Ahir va ser un dia força tranquil·let. A la feina, se'm va fer força llarg i al final, quan vaig sortir, vaig decidir agafar la bici una estoneta per desfogar-me. Vaig anar fins a un barri anomenat Coconut Grove, a uns 10 Km de l'hotel, però passant abans per un super a comprar AfterSun, la meva pell m'ho demanava a crits. Com tot, el supermercat inmens, tot és gran allà.

El caminet fins a Coconut Grove és molt agradable. Un carril bici al costat de la carretera, envoltat per zona boscosa on s'hi amagen chalets unifamiliars. Anant cap allà, vaig veure un d'aquells busos escolars i no vaig poder evitar fer-li una foto. Com tot, són grans. La propera vegada que vegi a l'Otto me'l miraré d'una altra manera.

Per la nit vaig fer la ruta de sempre. No vaig poder evitar la temptació d'anar a sopar a l'italià. Realment fan uns sopars boníssims. Vaig anar una estoneta a escoltar música en directe, un grup americà, amb cançons de l'estil Red Hot Chilli Peppers, i després a dormir, que demà al matí tinc una demo tècnica.

Miami Strikes Back - Part 6

De què collons Miami ni què Florida Beach

Avui és diumenge, i m'he llevat amb la por de si encara continuaria tenint mal de cap. I .. sopresa! El mal de cap ja no hi era. Perfecte, perquè així podré intentar aprofitar el dia més que ahir i, veient la temperatura que fa, potser és un bon dia per anar a la platja .. a la platja de Miami Beach.

Abans de sortir de l'hotel, intento mirar per l'ordinador quina ruta hauré de fer ja que no em ve de gust esperar més d'una hora a que arribi un autobús. I així, agafo la bici i baixo a esmorzar al Deli Lane. El gran problema és que és diumenge i el Deli Lane està força ple. Tant ple que se'n obliden del que he demanat i em passo més d'una hora per esmorzar. Al final, un cambrer sensat, em diu que me'n vagi sense pagar, que només faltaria.

Així doncs, enfilo camí a Miami Beach. Abans de tot, una mica de geografia. Miami Beach és una ciutat (diferent de Miami) que es troba en una illa. Està connectada a Miami a través de ponts (diria que 3). El primer pont és una autopista que va directe, i el segon és una carretereta que va passant per tot de illetes petitones, com petites urbanitzacions. [El tercer és irrellevant per la història]. Jo, amb el meu "gran" sentit d'orientació, vaig tirant a buscar el segon pont ja que pel primer segur que no puc anar-hi. Quan arriba un punt que dubto de per on he de tirar, decideixo seguir uns altres ciclistes que passaven per allà. Sorprenentment, aquesta estratagema amb tant poc sentit lògic, dona els seus fruits ràpidament i em trobo enfilant el camí del segon pont cap a Miami Beach. Aquest camí és força tranquilet, amb un carril bici al costat de la carretera i molts ponts que molt sovint queden tallats perquè ha de passar un vaixell pel mig.

I així, anar fent, al cap d'una horeta arribo al meu destí: La Platja de Miami Beach. És una gran platja que s'extén des de la punta del capdemunt de l'illa fins a baix de tot. M'imaginava que estaria a rebentar però, al ser tant gran, hi havia espai de sobres. La gent només estava just al costat del mar (i força separada) i la resta de sorra estava buida (menys algun troç ocupat pel campionat internacional de Polo). Se que us estareu preguntant ... I hi havia les típiques mosses patinant en bikini? ... doncs mireu, les vaig estar buscant força estona però no les vaig trobar, però si, el nivell de la platja supera el nivell de qualsevol platja nostra. " .. potser si que es mereixen ser els reis del firmament ... ".

Al final, em vaig banyar a la platja, vaig estar una estoneta estirat, i vai anar a dinar en un dels molts restaurants que hi ha al passeig del costat. És un gran passeig, com els de qualsevol ciutat de platja, amb el carrer de dos carrils i una acera petitona. Però en aquest hi havia elements molt curiosos que es podien anar mirant mentre dinaves en un dels restaurants: Hi havia noies amb la caixeta de tabacs i puros al ventre, oferint-ne a tothom, hi havia tot tipus de guiris i de tot arreu (si clar, jo n'era un d'ells), i un espectacle de cotxes i motos constant per davant teu. Els típics cotxes americans, quadrats i aixafats que es mouen com una barca, els cotxes que semblen normals, si no fos perquè porten unes rodes el doble de grans i amb una llanta que no es mou, Harleys de tot tipus i formes. Espectacular.

Després de dinar, vaig decidir anar tornant a l'hotel, per tenir temps de passar una estona per la piscineta a descansar del viatge. La tornada va passar sense més incidents i al final vaig arribar a l'hotel. Em vaig banyar una estona a la piscina i vaig estar un momentet a l'spa. Dic un momentet perquè no hi ha persona humana que aguanti més. Em sentia llagosta allà dins, sembla que t'estiguin bullint. A un cartell vaig veure que l'aigua estava a uns 110ºF .. uns 43ºC, casi res.

Ja per la nit, vaig estar pensant què fer, però el problema és que no tinc massa possibilitats. A la zona on tinc l'hotel, no hi ha massa cosa i ja ho he probat tot, i jo sol ho tinc complicat per allunyar-me d'aquella zona. Per tant vaig decidir tornar a anar a l'italià aquell, que cada dia que probo un plat nou és més bo que l'anterior. Allà em vaig trobar el meu amic, el cambrer cubà agradable, el Guillermo, que quan em va veure arribar em va dir: "Marshall! Que gusto volver a verte!". Alla vaig sopar una torre de Portobello boníssima i després vaig anar cap al pub de música en directe. La llàstima és que els diumenges només tenen un DJ i perd molt.

Però bé, en general ha estat un bon diumenge. Ara em queden un parell de dies més sol i ja tornarà el Jose, que ha anat a una convenció a Las Vegas. I dema dilluns...

Miami Strikes Back - Part 5

De com un motorista es converteix en ciclista

Comença el cap de setmana. Tinc ja algunes coses pensades per fer, tot i que se que no les podré fer totes, em llevo d'horeta (a les 9) disposat a fer-ne el màxim. Però just sortir del llit me'n adono d'un petit problema. El meu mal de cap. Jo crea que l'havia deixat a Barcelona i que no el tornaria a veure fins a la tornada, però es veu que m'ha seguit. Ha arribat una mica més tard, però finalment ha arribat. És una merda perquè em treu les ganes de fer res, i el Sant Ibuprofeno me'l vaig deixar a Barcelona.

Decidit a que aquest fet m'amargués el mínim possible, he decidit anar fent coses mica en mica, com a mínim per a no quedar-me tancat a casa dormint. Primer de tot, un esmorzar "de campeones" al Deli Lane, el bar del costat de l'hotel. Una vegada he tingut la panxa plena, he anat a buscar la parada del bus que em portés fins al port de Miami, el BaySide. He vist que hi ha 2 busos que hi porten però, mirant l'horari, passen cada hora. Olé el transport públic! Ara entenc perquè ningú l'agafa. M'hauré de buscar un mitjà de transport.

Al cap d'una bona estona, quan he arribat al BaySide, m'he posat a passejar per la zona de tendes on sobretot hi ha roba, calçat, ulleres de sol i perfums. Al final m'he decidit i m'he comprat unes bambes Puma. Ja casi quan me'n anava, he decidit passar per una tenda de roba força gran, ja que m'interessava comprar-me uns pantalons. Quan portava 2 minuts mirant texans, la dependenta (una noia asiàtica amb molta empenta), ha decidit per si sola que necessitava ajuda i em diu "tu tens una 30x32, prova't aquest, aquest i aquest". I així de sobte m'he trobat dins un mostrador emprovant-me els texans. Però això no és el mes greu. De tant en tant, la noia apareixia i em passava per sobre la porta uns altres pantalons, o samarretes, o camises, o polos perquè me'ls emprovés. Total, que he acabat dins l'emprovador amb 7 pantalons, 14 camises, 4 samarretes i 8 polos. Jo, per no quedar malament m'anava emprovant les coses, però anava mirant el preu per intentar que no me la colés. Al final, i encara no se com, m'he acabat emportant 2 pantalons, 2 polos i una samarreta. Per sort, amb el canvi de moneda, tampoc no m'ha sortit tant car.

Després d'això, i encara una mica atabalat, he intentat tornar cap a l'hotel per deixar les compres. Dic intentat perquè ha estat un merder. He agafat el Metromover, un metro elevat, gratuït i sense conductor. El problema és que, si a Barcelona ja és complicat saber si el Nit Bus 0 passa per Cartagena o no, aquí és 10 vegades més complicat si el Metrorail passa per Brickell. Ja us ho dic, pel mapa pot quedar molt senzill, però un cop et trobes a la parada, intenta adivinar quin loop toca.

Doncs al final, a la segona vegada que he passat pel mateix lloc, he decidit baixar i anar caminant. He acabat dinant a les 3 al Novecento, sort que allà no posen problemes per l'hora.

Després de dinar, he agafat un altre bus i he anat cap a la illa on viu el Jose, Key Biscaine. Un cop allà, he passat per l'apartament del Jose i he agafat la seva bici. He fet la mateixa excursioneta que vam fer ahir, anar fins a la punta del sud de la illa, on hi ha un far i unes platgetes, que per cert avui estaven una mica més plenes que ahir.

Un cop he arribat a baix, he tornat a pujar cap a l'apartament, però ha estat llavors quan he fet una reflexió una mica a lo Forest Gump: "Si he arribat fins aqui amb la bici, què m'impedeix continuar fins a la punta de dalt de la illa?". I això he fet, he continuat fins a la punta de dalt. I quan he arribat allà i he vist el pont que enllaça amb Miami he pensat: "Si he arribat fins aqui amb la bici, què m'impedeix continuar fins a Miami?". I així, amb aquesta consecució de reflexions inútils, he arribat fins a l'hotel amb la bici.

Després, i com que el mal de cap encara em perseguia, he decidit anar a sopar al mateix italià on vaig anar el dimecres, i al mateix pub on vaig anar després. Tot i això, aquell pub estava una mica canviat. Els caps de setmana hi havia coses diferents: Et cobraven $10 d'entrada, estava molt més ple i el grup de música era encara millor que el de dimecres. La única cosa que es mantenia igual eren els corsés blaus que portaven les cambreres (molt difícils d'oblidar). Tot i el bon ambient que hi havia, i el gran nivelón de música ("I Love Rock&Roll...put another dime in the Jukebox baby!) quan el grup va fer una pausa no vaig poder aguantar més i vaig tornar cap a l'hotel. Espero que dormint se'm passi el mal de cap. Demà ho veurem.

Miami Strikes Back - Part 4

Dels vehicles a Miami

Com més o menys tothom té clar, a Amèrica en general hi ha un vehicle majoritari, que és sens dubte el "cotxe gran". Per aquí Miami es poden veure tot tipus de cotxes grans, des del Grand Cherokee a un Hammer Limousine (tot i que m'ha sorpres veure un parell de Mini Couper). Doncs avui he vist una mica més de varietat, cosa que m'ha sorprès gratament.

Aquest matí he anat a Terra a fer una petita reunió i abans d'entrar, tot esmorzant en un bar d'aprop les seves oficines, miro per la finestra i em trobo el següent panorama. Dos policies amb la seva moto aparcada sobre l'acera i ells drets al costat, parlant amb un altre policia "motero", sobre la seva moto aturat al mig del carrer. Portaven una estona allà i per això m'han cridat l'atenció. El que tenia pinta més curiosa era el que estava assegut a la seva moto, ja que era purament un "motero". Unes botes llargues per sobre els pantalons de policia, samarreta blanca amb l'escut a la màniga i tirants per sobre la mateixa. Tota aquesta indumentària no aconseguia amagar una panxa fruit de molts anys de cervesa en bars de carretera i un bigoti típic de la professió. Quan hem acabat d'esmorzar i hem sortit del bar, no he pogut evitar la temptació de fer-li una foto a aquelles motos de policia. Si a Barcelona tinguessim les mateixes, de ben segur que els mossos imposarien més respecte.

Després de la reunió he cap a la oficina (per fer una altra reunió, com no) i a l'hora de dinar he anat amb el Jose i dos clients al Novecento, el restaurant-pub de moda de l'acerda del davant la oficina. Just quan hem sortit, amb una mica de pressa perquè començava a ploure, ens hem trobat amb un d'aquells cotxes que fan por només de mirar-lo. Aquells cotxes amb carrosseria inmensa, que els seus llums t'arriben a l'alçada dels ulls, i que quan vols pujar-hi has de prémer un boto perquè el cotxe baixi d'alçada. Un cop acabat el dinar he presenciat un acte que es deu heredar dels avantpassats del Far West. L'acte de desenfundar. Al moment que la cambrera ens ha portat el compte, el Jose i els dos clients, amb una agilitat ben digne, han tret les seves tarjetes de crèdit i les han deixat a sobre el compte. Llavors la cambrera se les ha endut i ha tornat amb tres rebuts. Sense protestar, cadascú ha començat a fer comptes del percentatge de propina que pagarien i tots contents per haver pagat una part del dinar (i jo encara més per no haver-ne pagat cap!)

Ja a la tarda, hem sortit d'horeta de la oficina i hem anat cap a Key Biscaine (l'illa on viu el Jose) per agafar una estona la bici. Hem donat una volta pel parc natural i de tornada hem passat per un Blockbuster i he vist un vehicle que realment també l'he vist força freqüentment per allà. És el típic cotxer que portaries en un camp de golf per anar d'un forat a un altre. Realment ha de ser pràctic per les zones residencials. Miraré quina cilindrada tenen, per si en puc llogar un.

Després hem quedat amb la seva dona i hem anat a sopar a un restaurant d'allò més insòlit per aquelles contrades: un restaurant Americà. Si, si. Amagat rera un aparcament de vaixells (una espècie d'estateria gegant on emmagatzemen els vaixells de pesca i els llots, de 6 o 7 pisos d'alçada) ha aparegut un restaurant a l'aire lliure on hi van els pocs americans que hi ha a Miami. Una banda en directe amenitzava la vetllada, tocant música country i música típica americana. Per sopar ens han donat alguns plats de peix molt bons, tot i que hem agut de menjar il·luminats per una espelma innocent que feia un esforç per brillar.

Després d'això cap a casa altra vegada, que demà és cap de setmana i s'ha d'intentar aprofitar. El problema és que estaré totalment sol, ja que ningú que conegi està a la ciutat aquest dies. Aquí tothom viatja i els ha donat per viatjar a tots a la vegada. Així que m'hauré d'espavilar per no aburrir-me. Demà us explico.

Miami Strikes Back - Part 3

Dels cartells curiosos

Avui he tingut un dia d'aquells més normals. Serà que em començo a adaptar a la vida aquí. Realment el dia em passa volant, entre la feina les reunions no me'n adono que ja és l'hora de plegar. El dia a l'oficina ha estat fins i tot rutinari si no fos per un d'aquells detalls que t'alegren una mica l'estona.

Cap a mig matí he anat al lavabo fruit d'afartar-me d'aigua amb gel que regalen a tot arreu. Vas a esmorzar, o a un bar a prendre algo, o a menjar i tothom t'ofereix un got d'aigua amb gel gratuït que et van reomplint constantment. Si estigués a Barcelona ja m'hauria gastat més de 15 € en aigua. Doncs això que anat al lavabo, una experiència força traumàtica aquí, ja que els lavabos que tenen són una mica diferents als que estem acostumats. De forma són semblants, si no fos pel detall que l'aigua de dins arriba fins a mitja tassa. No donaré més detalls, us ho podeu imaginar, i he decidit no fer foto d'això per no ferir sensibilitats. El tema ha estat que, en sortir del lavabo m'he trobat un cartell molt curiós: "Per favor, no tireu papers al terra", escrit en ordinador i penjat d'una porta i, a sota, escrit a mà: "Poseu una paperera". Això és comunicació. Ara entenc aquells que diuen que Amèrica és el país de la llibertat.

Quan he sortit de la feina, tardet com sempre, he anat amb el Jose a donar un volt per Miami Beach. La primera parada ha estat en un bar del carrer de la festa, ja que encara era massa d'hora per sopar. Un bar on, tot i ser casi les 9 del vespre, semblava que fossin passades les 12. Música llatina en directe, un goril·la a la porta demanant-me l'ID (el DNI) per entrar, i unes cambreres que deixaven poc marge a la imaginació. Tot un deleit cultural, per anar fent boca pel sopar.

Després d'això hem anat a sopar a Lincoln Av., una avinguda peatonal que m'ha recordat molt al carrer del pecat de Sitges, pels bars musicals i per la quantitat de parelles homosexuals que passejaven per allà, tot i que era una mica més ample. Ens hem acabat decidint per un restaurant Belga (després de fer una visita de rigor a l'Apple Store) on ens han servit unes potes de cranc i uns musclos excel·lents. Aquí també m'han demanat l'ID perquè m'he demanat una cervesa. Aquests americans m'afalaguen. Allà ha estat on he vist el segon cartell curiós del dia (curiosament, també als lavabos) on hi havia una placa que hi deia: "Els empleats s'han de rentar les mans abans de sortir". Moltes gràcies per l'aclaració. Podria fer moltes bromes al respecte al suc que tenien els musclos, però serien una mica desagradables.

Per acabar la nit i fer baixar el sopar (que encara ara em noto ple) hem anat a una gelateria a prendre un gelat de vainilla. Després d'això i els dos amb la panxa ben plena, hem tornat cap a casa, que demà al matí toca visita al client (Terra) a primera hora.

Miami Strikes Back - Part 2

De com Sant Jordi no és Sant George

Primer de tot i abans de res, bon Sant Jordi a tothom, tot i que tothom ho llegirà un dia tard (perquè ara a Barcelona són casi les 6 del dematí del dia 24).

Avans de venir cap aquí em preguntava ... "El dia de Sant Jordi també es celebra a Amèrica?" ... doncs no. Aquí ha estat un dia qualsevol, laborable com a Barcelona, però sense aquella màgia que envolta aquest dia. És el primer any des de fa molts que no regalo cap rosa. D'aquí ve la foto, que la regalo a tohom.

Creia que avui em llevaria a les 4 de la matinada (les 10 de Barcelona) com em va passar l'altra vegada, però la mandra acumolada en el meu cos ha fet que dormís fins a les 8 del matí (les 14 a Barcelona). A la merda el Jet Lag, és millor dormir. Com sempre, per començar un bon dia, he baixat a esmorzar al Deli Lane, el bar del costat de la oficina i he esmorzat com un campió (tot i que no us sabria dir què he menjat) i m'he pres un cafè d'aquells tant horrorosos que fan a Amèrica. A l'oficina, el Jose (el comercial) m'ha donat un mòbil per trucar aquí i les claus de l'oficina ("per si vols venir a treballar més d'hora, o et quedes més tard, o vols venir durant el cap de setmana" ... of course, of course). El dia de feina ha estat com els de Barcelona, tot i que ha vingut acompanyat d'una reunió d'un parell d'hores. Per sort, internet trenca totes les fronteres i he pogut escoltar el Barça des de catradio.cat. He dinat a un Japonès amb el Jose mentre pensavem plans per aquest cap de setmana que ve (a veure si puc llogar una moto).

Al final del dia, després de la llarga reunió i, en adonar-nos que se'ns havien fet les 20 hores, hem sortit de la oficina i el Jose se'n ha anat cap a casa perquè ja era tard. Jo, en un clar intent per no desperdiciar la meva estada a Miami quedant-me tancat al hotel sopant perquè no tenia ningú amb qui quedar, me'n he anat caminant a buscar alguna cosa a fer. El problema és que tinc l'hotel al costat de l'oficina, i l'oficina al centre de negocis de Miami, Brickell Av., el que fa que quedi lluny d'on està la festa. Per sort, el meu sentit m'ha portat fins a una zona prou bona amb restaurants i gent de tota mena. M'he decidit per sopar en un restaurant Italià (sembla mentida però encara no he probat una hamburguesa) força agradable. Allà he estat xerrant amb un cambrer Cubà força agradable (si, ja se que seria millor una cambrera cubana força agradable, però les coses han anat així). La cosa ha estat força curiosa ja que a la resposta "Em dic Marçal, significa Marshall, és Català" ell ha contestat "com el Joan Manel Serrat?". Hem d'acceptar-ho, en Serrat ens ha fet internacionals.

Després d'això i decidit a que no s'acabés aquí la nit, he entrat en un local on sonava música i hi havia gent ballant, una espècie de pub muscial, però millor. Tenien música en directe. Una banda de negres cantant les típiques cançons de negres animadetes. Genial. M'ho he passat de conya. Realment, encara que estigui sol, val la pena sortir a conèixer món. I aquí si que he estat parlant amb una cambrera brasilenya que també era molt agradable.

Ara, ja a l'hotel sembla que comença a ploure (fins ara el temps era molt bo, sense tanta calor com l'altra vegada i amb molt sol), però ja va bé que plogui, a veure si a les oficines es decideixen a apagar l'aire acondicionat. Bona nit i fins demà.

Miami Strikes Back - Part 1

De com anar a 4.942 milles de Barcelona

Doncs aquí estem de nou, a 4.942 milles de Barcelona, tornem a Miami. Innocent de mi, creia que el viatge seria semblant al de l'altre vegada, que això ja m'ho coneixia i no em vindria res de nou ... innocent. Aquesta vegada, com a mínim l'escala la tenia a New York i no a Zurich, com a mínim no m'allunyo del destí per arribar-hi.

Aquesta vegada viatjo amb Continental Airlines i en un avió molt més petit. L'avantatge és que està mig buit, i puc aprofitar el seient del costat per encabir-hi les cames. Al principi creia que no se'm faria tant llarg com l'altra vegada .. però m'equivocava. Quan portava només 3 hores, vaig tenir una alegria veient que el vol arribava a les 14h a New York i, veient que quedava mitja hora, em vaig despreocupar del tema. Quina va ser la meva sorpresa quan me'n vaig adonar del meu error de "novato": Encara no havia canviat l'hora del rellotge, per tant, quedava superar les 6 hores de diferència. Tot i que l'avio tenia unes pantalles petitones on anaven passant pel·lícules, se'm va fer etern. També perquè les pel·lícules no eren res de l'altre món .. "Alvin y las ardillas", "Transformers" i alguna encara pitjor.

Després de que se'm quedi el cul adormit unes quantes vegades, arribo a l'aeroport de New York, al cap d'unes 9 hores de sortir de Barcelona. Al arribar, tot i no ser a New York del tot (l'aeroport és Newark, a New Jersey) crec veure a la llunyania i entre la pol·lució el que sembla l'estàtua de la llibertat. Ja dins de l'aeroport, em sorprèn la olor a fregit que inunda l'ambient, provinent del munt de parades de menjar que s'extenen per les zones d'espera, i uns cartells molt llampans que te'ls trobes a tot arreu on anuncien que allà hi ha un desfibrilador d'emergència. Quina modernitat, ja estic més tranquil, si m'agafa una aturada cardíaca (probablement arrel del consum de greixos de les paradetes de menjar), estic salvat. Un cop allà he de passar l'aduana per assegurar als americans que no soc cap terrorista, tot i que aquests són molt més amables que els que em vaig trobar l'altra vegada a l'aduana de Miami. Un cop tenen clar que no vull atemptar contre el seu president, vaig a buscar la meva maleta per tornar a deixar-la en una altra cinta, simplement per si als senyors del aeroport els ve de gust registrar-la. No és el cas, així que aprofito que ja ho tinc tot fet i que em queda més d'una hora pel següent vol per sortir de l'aeroport per "respirar aire fresc" i enviar els missatges de rigor.

L'espera del següent avió passa prou ràpid i tranquil·la, si no fos per un home que s'aburreix i em dona conversa, intentant saber-ho tot de mi i, després, demanant-me que l'ajudi a portar una maleta de les seves. No és per ser desconfiat però ... al igual entro en un avió amb una maleta que no és meva. Per sort tenim seients molt allunyats i em deixa tranquil durant el vol.

Al cap de 3 hores i poc, quan ja és passada la 1 de la matinada a Barcelona, arribo a Miami. El Jose, el comercial d'allà Miami m'està esperant per portar-me a l'hotel. Tot un detall, la veritat, perquè arribo força derrotat del viatge. Tot i això té notícies: el client amb el que m'havia de reunir demà, Mapfre USA, li acaba de dir que no ens podrem reunir. Per tant, demà no cal que em posi traje, tot té la seva part positiva. Després de passar per l'hotel a deixar les coses, el mateix de l'altra vegada i en una habitació molt semblant, me'n vaig amb ell a sopar al "Novecento", un restaurant-pub de moda del costat de l'hotel. Sopo una miqueta, ja que porto tot el dia menjant en hores irregulars i menjar d'avió, que no és gran cosa.

Després d'això no em queda res més que pujar a l'habitació de l'hotel i posar-me a dormir, que ha estat un dia dur i dema toca currar.