Miami Strikes Back - Part 8

De la llum

Avui ja fa una setmana que estic a la ciutat. Me'n he adonat escrivint el Post d'avui, quan he vist que l'altra vegada només vaig arribar fins a "Miami Part 7" i ara ja estic per la 8. M'estan passant els dies volant, tot i que tinc l'extranya sensació que fa com un any que vaig sortir de Barcelona.

Avui a la feina ha estat un dia prou tranquil. Aquest matí tenia una demo tècnica amb un tio que al final no s'ha presentat, per tant he tingut tot el dia per dedicar-me en complet al projectàs que tenim entre mans el departament d'internacional. De fet, m'he passat una bona part del matí parlant amb l'Albert, el meu jefe, de com portavem les coses. Ha estat força productiu, la veritat. He anat a dinar d'horeta i quan he tornat, mentre continuava "con la labor", m'he posat a escoltar el Manchester-Barça per catradio.cat. Això de sentir un partit per la radio és d'allò més estressant. I més un partit com aquest. Quin desastre. Després, seguint un consell, m'he posat a escoltar per internet música en català. Realment s'agraeix escoltar una mica el teu idioma quan portes tants dies escoltant només Anglès i Castellà (en totes les seves variants). Llàstima que al mòbil tinc poca música en català. [Nota mental: pel següent viatge, si és que n'hi ha, portaré més música en català].

Aquesta tarda ha fet un ruixat important, però la gran avantatge d'estar en clima tropical, és que al cap de mitja hora d'haver parat, ja estava tot sec. Per tant, quan he sortit de la feina he agafat la bici una altra vegada i me'n he tornat cap a Coconut Grove. Havia sentit que allà hi havia un centre comercial que ahir no vaig arribar a veure. La veritat és que, mirant el mapa, em vaig quedar a una cantonada de veure'l. He anat cap allà i quan estava lligant la bici, ha vingut una noia per intentar convèncem de que donés sang. S'ha passat una bona estona intentant-ho fins que li he dit que jo no era Americà, que venia de Barcelona (sempre que em pregunten d'on soc dic de Barcelona, per allò dels jocs olímpics. No saben on és, però els sona que pertany a Europa). Quan li he dit això li ha canviat la cara i m'ha dit: "Doncs res. Les lleis americanes ens prohibeixen agafar sang d'un europeu, per allò que va passar de les vaques bojes". Els Americans i la seva coherència.

Quan he tornat amb la bici, me'n he adonat d'una cosa en la que fa uns dies que m'hi fixo. Les ciutats americanes tenen molt poca llum. Comparat amb Barcelona, allò està tot a les fosques. Els únics carrers que estan més o menys il·luminats són aquells una mica grans. Però la resta, res. Potser a algú se li acut il·luminar el seu jardí, però en el carrer en si casi no hi ha llum. I no parlem, per descomptat dels carrerons del darrera, que encara és pitjor. Ara entenc moltes coses que he vist en pel·lícules.

Després de la dutxeta de després de la bici (la piscina de l'hotel estava força plena i he decidit quedar-me a l'habitació), he anat cap a sopar. Com que estava tornant a ploure m'he quedat al Novecento, el restaurant de davant la oficina. M'he quedat a la terrassa, a sota un toldo, i he pogut veure la tempesta en tot el seu esplendor, i m'ha sorprès una cosa. La ciutat està molt poc il·luminada, però amb els núvols que teniem a sobre, es veia més claror perquè els núvols si que quedaven il·luminats. Era una visió una mica extranya. I al final he vist el perquè. La zona on estic (l'anomenen Financial District), és plena d'edificis inmensos de bancs i empreses grans. M'he trobat que al costat tenia un edifici d'unes 30 plantes com a mínim amb tota la façana il·luminada per unes llums de la base. Així no m'extranya que el cel es quedi il·luminat.

Al restaurant he estat parlant un ratet amb un camber i una cambrera argentina, molt bona gent, esperant que parés de ploure. Al final, quan ha parat, he tornat cap a l'hotel, que demà toca currar. Ja queda menys.