eBDTour '08 - Miami Day 2

Dia de Ruta

Ja estem a Miami i sembla que el Jet Lag no m'afecta. Em desperto a les 10 del matí de Miami, fresc com una rosa (aixi escrit queda molt raro..).

Faig una miqueta el ronso a l'habitació de l'hotel i baixo a esmorzar tard al bar de l'hotel.

Cap a les 13:30 em trobo amb el Jose i la seva dona, i ens anem a donar un passeig per la part sud de Florida. Anem baixant fent visites per una de les zones més pantanoses de La Florida, Homestead. Per allà passem per la central nuclear (nuclear? potser és central tèrmica, no ho se), per una base aèrea, pel circuit de la Nascar, etc. i parem a dinar a un restaurant del "Pirata noseque".

És tot una zona super-super-gran. Ténen terreny per estona. Hi h aunes carreteretes ben rectes que es van creuant les unes amb les altres perpendicularment, el pitjor malson de Gaudí. A les zones on hi ha terra, està ple de criaders de palmeres, però la majoria de zones, just al costat de la carretera hi ha matolls d'uns dos metres d'alçada que no deixen veure res. Quan t'hi fixes millor, te'n adones que aquests matolls no creixen sobre la terra. Just al costat de la carretera ja és tot aigua. Un lloc perfecte perquè el cocodrils campin tranquil·lament.

Després d'això, ja passem per una zona una mica més civilitzada on anem a fer un cafè en un centre comercial "de lujo" i passem per una llibreria enorme.

El que m'ha sorprès més de la ruta ha estat unes ciutats que hem anat passant, amb un munt de cases de espectaculars. I diuen que hi ha crisi.. Fa gràcia perquè totes les cases ja ténen al costat de la carretera uns cartellets dient a quin candidat dónen suport per les eleccions. He d'aconseguir una foto d'això.

Després de tota la ruta, em deixen a l'hotel i vaig a sopar al Novecento, al costat de l'hotel i aviat a dormir, que estic força rebentat i demà ja és dilluns.

eBDTour '08 - Miami Day 1

Viatge, viatge, viatge...

Comença un nou viatge d'empresa, tornem a Miami després de mig any. Començo trobar-ho familiar.

El primer dia, bàsicament, consta de viatge. Surto de Barcelona el divendres a les 21.30, després de tot un dia de preparatius. Agafo un vol d'Iberia que em porta fins a Madrid on em donen un suc de préssec i un mini-kitkat (Mmm...gràcies, senyors generosos). En arribar a Madrid, veig que el meu següent vol, cap a Mèxic (si, Mèxic, després us ho explico), surt a la 1:30. Tres horetes d'espera, no se com no em vaig adormir. Per sort al costat de la porta d'embarc (no se com s'escriu) hi ha una zona de fumadors, i aprofito per començar-me el llibre que m'han regalat: "El último Merovingio". Això em manté prou despert.

Quan aconseguim pujar a l'avió, m'adormo esperant que arrenqui, això ja denota el cansament acomulat (i només portava un avió!). Al final conseguim enlairar-nos en un vol de 11 hores cap a Mèxic. Cap a les 3 de la matinada, els senyors d'Iberia decideixen donar-nos una mica de sopar. Ho vaig agraïr de tot cor. El viatge se'm va fer lent, entre mirar les pel·lícules que ens posaven (Superagente 86, la de l'Eddie Murphy i Hancok), llegir una mica, fer alguns mots encreuats i adormir-me escoltant el nou de AC-DC (no perquè sigui dolent, sinó de cansament).

El motiu de passar per Mèxic és que després de 10 dies a Miami, aniré cap a Mèxic a trobar-me amb l'Albert i el Cristian, dos companys de feina per quedar-nos-hi un mes, i així el vol de tornada l'agafem plegats.

Al arribar a Mèxic decideixo anar ràpid a passar per immigració, recollir la maleta, tornar a facturar pel vol de Miami i passar per seguretat per tenir-ho tot fet i poder anar a un bar de l'aeroport on vaig estar l'atra vegada on hi havia uns sofàs molt còmodes i es podia fumar. Això només em va costar 2 horetes de no res. Al final, arribo a aquell bar, i em trobo que fa 2 setmanes que s'ha prohibit fumar en tot l'aeroport. Obviaré el que em vaig haver d'inventar per poder sortir altra vegada per fer un cigarro. El tabac és molt dolent. Nens no començeu a fumar mai.

Al final i per fi, a les 11 del dematí de Mèxic (les 6 de la tarda per a mi) vaig agafar l'últim vol cap a Miami. Amb tot això, i la rapidesa inhumana del servei d'immigració de la ciutat, a les 16.30 de Miami ja era fora de l'aeroport, amb el Jose (el comercial de Miami) agafant el cotxe per anar cap a l'hotel.

Tot i el tute que portava des de feia més de 24 hores, no em sentia del tot cansat. Devien ser els aires de Miami. I així que el Jose em va proposar d'anar a la piscina de la seva urbanització per relaxar-me després del viatge, i a mi em va encantar la idea.

Al cap d'una horeta, estava de passeig per la platja de Key Biscaine, i després, un banyet relaxat a la piscina sota la pluja. Ni bifidus, ni Red Bull, ni res, això si que "revitaliza cuerpo y mente".

Després vam anar a sopar a una illeta del costat de l'hotel que es diu Brickell Key, una zona força tranquil·la i a les 23 a dormir a l'hotel. Primer dia de viatge, de viatge i de més viatge.

PD: Teniu més fotos al facebook.

Miami Strikes Back - Part 11

De la Miami Lúdica

Avui ja és divendres, l'últim dia laborable que passo a Miami. Em passo les hores d'oficina acabant de tancar els temes que queden abans de marxar, o intentant-ho, ja que tenim un servidor a l'oficina que està malalt i no para de pitar. Un xiulet constant que et va entrant al cervell i no deixa que cap idea segueixi el seu flux.

Per sort, (i més tard del que voldria), sortim de l'oficina. Pujo a l'hotel a canviar-me, mentre el Jose passa per casa seva a buscar dona i filla. Avui hem quedat amb uns amics del Jose per anar al cine. Decidim anar a Lincoln, el passeig de Miami Beach. Allà comprem les entrades per anar a veure Iron Man, el dia de l'estrena, però tenen la genial idea de passar abans d'entrar al cine (20 minuts abans) a menjar una crêpe. Per cert, aquí a Amèrica no coneixen el concepte "entrada numerada". Per tant, entrem just a l'hora i hem de seure davant de tot. Tot i això encara es veu prou be. Per sort, arribem a temps per veure els trailers (la gent que em coneix ja sabrà que jo quan vaig al cine he de veure els trailers, que sino ja estic de mal humor). Aquesta és una de les coses que si que em va agradar. Aquí no fan un parell de trailers i, apa, ja pots veure la pel·lícula. Aquí en fan com a mínim 8. Com vaig disfrutar. El trailer de la nova de Batman, Indiana Jones, Narnia, El Guru del Amor (de l'Austin Powers), entre d'altres.

La película va estar bé, tot i que a vegades hi havia algunes bromes que no pillava, i començava a riure quan veia que tot el cine s'estava partint. Realment, una mica si que he millorat el meu nivell d'anglès, però no tant.

Després de la peli, vam anar a sopar a un lloc d'allà aprop (un dels pocs que quedava obert). Vam estar xerrant de les diferències entre la vida d'Europa i la d'Estats Units, i del seu pèssim sistema Sanitari i Educatiu. Després, cap a casona a dormir. Encara prou d'hora, però a veure si demà aprofito una mica el dia, que ja és l'últim.

PD: Es nota que encara tinc escassetat de fotos?

Miami Strikes Back - Part 10

De l'esperit Americà

Ja torno a estar acompanyat. Torna a ser un dia com els de sempre, amb el Jose a la oficina i tota la resta amb els compartim despatx. Amb tanta gent pel voltant, sempre estàs entretingut. Si no et lien amb una cosa et lien amb una altra: "Escolta, em pots mirar quin és el password del router?", "Escolta, que no se què he tocat i se'm ha girat la pantalla 90º a la dreta", etc. Les típiques coses que t'ensenyen a arreglar a la Facultat d'Informàtica.

A l'hora de dinar (a Amèrica, l'hora de dinar cau sobre les 12.15) hem quedat amb la gent de Mapfre. Són aquells amb els que en principi havia d'estar tota la setmana passada i al final es va reduïr a aquest dinar. Han vingut 4 persones del seu equip, perquè tenen "el coneixement repartit". Quan ha començat el dinar, el seu jefe ha presentat als membres del seu equip, allà presents, destacant la seva especialitat i el motiu pel qual estaven en aquell dinar. Durant el dinar, s'anaven turnant per anar explicant-me coses (i quan no explicaven aprofitaven per menjar). Jo, com que sempre estava present a la conversa, doncs em costava més trobar moments per dur-me menjar a la boca. Un sistema de reunions força curiós.

Per la tarda, després de sortir de la feina, he anat amb el Jose a un centre comercial, el DadeLand i més concretament, al BestBuy, botiga tecnològica per excel·lència o hi havia de tot a un preu de conya. Se'm queia la baba. Mòbils, MP3, teles, ordinadors portàtils (un com el meu, per $400, 250€), càmares de video i fotos, i consoles. Jo, incapaç de contenir els meus impulsos, he acabat preguntant quant costava la Wii, i si era compatible amb europa. $250, 156€ i és compatible. Quan estava obrint la boca (en contra de la meva voluntat) per dir "I'll take 3", m'han dit que s'han esgotat i que fins diumenge no en tindran, tot i que en qüestions d'hores se'ls esgoten. Una llàstima. Potser ha estat el destí. De fet, les coses més atractives, com són la Wii o l'iPhone, estan esgotats a tot arreu. Suposo que deu ser donat a un efecte anomenat (Els Europeus van a comprar a Amèrica).

Després hem anat a sopar a un restaurant Americà. És una sensació curiosa això d'estar sopant i sentir a tothom parlant en anglès. Casi no es dona per aquí. El restaurant es deia "Cheeseburger noseque". Us podeu imaginar què vaig menjar-hi. Una cheeseburger que-te-cagas amb una pinya-colada. Molt bo, la veritat.

Després de sopar ja hem tornat (bé, passant primer per l'Starbucks per fer un cafetó).

Escribint aquest post me'n adono que cada dia estic més acostumat al que veig aquí, cada dia ho trobo tot més normal i em sorprenen menys coses. I la conseqüència directa d'això és que faig menys fotos. Cada dia em costa més trobar fotos per posar als posts perquè casi no en faig. Però avui tinc una foto d'una cosa que si que m'ha sorprès. A primera vista no te'n adones, però al cap d'unes quantes vegades i fruit d'haver d'anar fins al pis 28 cada dia, et poses a contar els pisos i te'n adones de l'esperit Americà: A l'hotel no hi ha planta 13! Mig trastornat per aquest fet, digne d'una pel·lícula de terror, on hi ha un hotel amb la planta 13 que no és accessible des de l'ascensor i passen coses rares, arribo a la oficina i encuriosit, miro el marcador de l'ascensor i, Sorpresa! Aquí tampoc no existeix la planta 13! Qui els entengui que els compri..¬¬

Miami Strikes Back - Part 9

De com desconnectar

Avui ja és l'últim dia que estaré sol aquí. Aquest vespre arriba el Jose de Las Vegas, i ja tindré algú amb qui parlar durant el dia. Realment es nota molt com afecta passar-se un dia sencer havent dit poques paraules. Simplement, escollint un plat del menú, dient "fine, thanks" i poca cosa més.

Mentre treballo he estat escoltant la ràdio per internet. He trobat una pàgina on et van fent una selecció d'artistes en català força interessant. Així les hores de feina passen més ràpides.

Després de treballar, he sortit amb la bici disposat a anar a Key Biscayne a tornar-la al seu propietari, el Jose. Així de passada, m'he trobat amb una parada del bus que hauré d'agafar des d'allà per tornar. Sort que se'm ha passat pel cap de mirar quin és l'últim bus que passa, ja que aquest és a les 19 i poc, i ja són les 19.30. Doncs res, ja la tornaré un altre dia, perquè no és plan de quedar-me a 15 Km de l'hotel i sense manera de tornar. Així que m'he decidit a donar un tomb tranquil per la zona del voltant de l'hotel, al costadet del mar. Hi ha un passeig marítim força tranquil.

Realment, m'ha anat bé fer aquesta volteta, perquè portava un dia força cansat i amb un humor estrany, i la briseta marina (un aire de ca'l deu, però en direm briseta), m'ha servit per aclarar-me una mica el cap i per agafar amb optimisme el dia següent. He anat a sopar al meu italià preferit i després cap a l'hotel. La llàstima dels dies entre setmana és que tinc poquet per explicar. Em passo la major part del dia tancat. Si casi se'm ha anat el meu moreno "mulato" (vermell "cangrejo", però també queda millor moreno "mulato"). Bé, així no us queixareu els que dieu que escric la biblia.

Miami Strikes Back - Part 8

De la llum

Avui ja fa una setmana que estic a la ciutat. Me'n he adonat escrivint el Post d'avui, quan he vist que l'altra vegada només vaig arribar fins a "Miami Part 7" i ara ja estic per la 8. M'estan passant els dies volant, tot i que tinc l'extranya sensació que fa com un any que vaig sortir de Barcelona.

Avui a la feina ha estat un dia prou tranquil. Aquest matí tenia una demo tècnica amb un tio que al final no s'ha presentat, per tant he tingut tot el dia per dedicar-me en complet al projectàs que tenim entre mans el departament d'internacional. De fet, m'he passat una bona part del matí parlant amb l'Albert, el meu jefe, de com portavem les coses. Ha estat força productiu, la veritat. He anat a dinar d'horeta i quan he tornat, mentre continuava "con la labor", m'he posat a escoltar el Manchester-Barça per catradio.cat. Això de sentir un partit per la radio és d'allò més estressant. I més un partit com aquest. Quin desastre. Després, seguint un consell, m'he posat a escoltar per internet música en català. Realment s'agraeix escoltar una mica el teu idioma quan portes tants dies escoltant només Anglès i Castellà (en totes les seves variants). Llàstima que al mòbil tinc poca música en català. [Nota mental: pel següent viatge, si és que n'hi ha, portaré més música en català].

Aquesta tarda ha fet un ruixat important, però la gran avantatge d'estar en clima tropical, és que al cap de mitja hora d'haver parat, ja estava tot sec. Per tant, quan he sortit de la feina he agafat la bici una altra vegada i me'n he tornat cap a Coconut Grove. Havia sentit que allà hi havia un centre comercial que ahir no vaig arribar a veure. La veritat és que, mirant el mapa, em vaig quedar a una cantonada de veure'l. He anat cap allà i quan estava lligant la bici, ha vingut una noia per intentar convèncem de que donés sang. S'ha passat una bona estona intentant-ho fins que li he dit que jo no era Americà, que venia de Barcelona (sempre que em pregunten d'on soc dic de Barcelona, per allò dels jocs olímpics. No saben on és, però els sona que pertany a Europa). Quan li he dit això li ha canviat la cara i m'ha dit: "Doncs res. Les lleis americanes ens prohibeixen agafar sang d'un europeu, per allò que va passar de les vaques bojes". Els Americans i la seva coherència.

Quan he tornat amb la bici, me'n he adonat d'una cosa en la que fa uns dies que m'hi fixo. Les ciutats americanes tenen molt poca llum. Comparat amb Barcelona, allò està tot a les fosques. Els únics carrers que estan més o menys il·luminats són aquells una mica grans. Però la resta, res. Potser a algú se li acut il·luminar el seu jardí, però en el carrer en si casi no hi ha llum. I no parlem, per descomptat dels carrerons del darrera, que encara és pitjor. Ara entenc moltes coses que he vist en pel·lícules.

Després de la dutxeta de després de la bici (la piscina de l'hotel estava força plena i he decidit quedar-me a l'habitació), he anat cap a sopar. Com que estava tornant a ploure m'he quedat al Novecento, el restaurant de davant la oficina. M'he quedat a la terrassa, a sota un toldo, i he pogut veure la tempesta en tot el seu esplendor, i m'ha sorprès una cosa. La ciutat està molt poc il·luminada, però amb els núvols que teniem a sobre, es veia més claror perquè els núvols si que quedaven il·luminats. Era una visió una mica extranya. I al final he vist el perquè. La zona on estic (l'anomenen Financial District), és plena d'edificis inmensos de bancs i empreses grans. M'he trobat que al costat tenia un edifici d'unes 30 plantes com a mínim amb tota la façana il·luminada per unes llums de la base. Així no m'extranya que el cel es quedi il·luminat.

Al restaurant he estat parlant un ratet amb un camber i una cambrera argentina, molt bona gent, esperant que parés de ploure. Al final, quan ha parat, he tornat cap a l'hotel, que demà toca currar. Ja queda menys.

Miami Strikes Back - Part 7

De com mouen els diners a Amèrica

Ja torna a ser dilluns, i ja torna a ser laborable. Ara ja fa casi una setmana que estic aquí, i sembla que ja començo a acostumar-m'hi. Ja començo a trobar normals algunes coses, tot i que n'hi ha d'altres, com és el tema dels diners, que crec que no m'hi acostumaré mai.

Com semblaria lògic, pagar en Dollars hauria de ser força semblant a fer-ho en Euros, ja que ara per ara és una moneda "força" semblant. El número dels preus coincideix força i en quant a bitllets i monedes, ells tenen la diferència que $1 és un bitllet enlloc de ser moneda. Doncs bé, acostumat a barcelona ha haver de moure'm força amb monedes, em sorprèn que encara no hagi aconseguit cap moneda americana. És així, els seus preus contemplen l'ús de monedes (que aquí totes són de cèntim), però en el dia a dia, no existeix. En donaré exemples:

- Vas a un restaurant a sopar. et porten el compte, pagues, i et porten el canvi. Fins aquí tot bé. Tu normalment deixes de propina les monedes que t'han portat i tots tant contents. Aquest cas es veu del més normal. Doncs és pràcticament inexistent.
- Vas a un restaurant a sopar, et porten el compte i, o t'inclouen dins el compte el 15% de propina, directament, o et posen al peu del compte uns càlculs per la teva comoditat: el 10% de propina equivaldria a X, el 15% equival a Y i el 20% equival a Z. Així no cal ni que calculis. Quan tu pagues, incloent la propina (normalment el 15%) i t'han de portar canvi, directament ja no et porten les monedes. Se les queden. Si el sopar et costa $20.15 + el 15% de propina, $23.17 i pagues amb $25, te'n tornen $1 i bon profit. Apa.
- I el pitjor cas, i molt freqüent, que em va passar ahir al vespre: Vas a un pub a prendre una Heineken. Costa $7. Ells ja et diuen directament, i de veu, que et toca pagar $8.26, un 18% de propina. Pagues amb un bitllet de $10, perquè no ho tens just i què passa? Doncs que no tornes a veure la cambrera en una bona estona. Si no reclames, $3 de propina, mira que bé.

Ahir va ser un dia força tranquil·let. A la feina, se'm va fer força llarg i al final, quan vaig sortir, vaig decidir agafar la bici una estoneta per desfogar-me. Vaig anar fins a un barri anomenat Coconut Grove, a uns 10 Km de l'hotel, però passant abans per un super a comprar AfterSun, la meva pell m'ho demanava a crits. Com tot, el supermercat inmens, tot és gran allà.

El caminet fins a Coconut Grove és molt agradable. Un carril bici al costat de la carretera, envoltat per zona boscosa on s'hi amagen chalets unifamiliars. Anant cap allà, vaig veure un d'aquells busos escolars i no vaig poder evitar fer-li una foto. Com tot, són grans. La propera vegada que vegi a l'Otto me'l miraré d'una altra manera.

Per la nit vaig fer la ruta de sempre. No vaig poder evitar la temptació d'anar a sopar a l'italià. Realment fan uns sopars boníssims. Vaig anar una estoneta a escoltar música en directe, un grup americà, amb cançons de l'estil Red Hot Chilli Peppers, i després a dormir, que demà al matí tinc una demo tècnica.