Miami Part 7

De la cara més perversa de Miami
Avui és el meu últim dia de feina a Miami. Ja em venen les ganes de veure a la gent de Barcelona, però em sabrà greu deixar aquesta ciutat enrere.

El dia passa més o menys normal, com qualsevol dia de rutina, feina i reunions, però la part interessant comença al sortir de la feina, a les 17.30 (és divendres, casual dress, que vol dir texans i polo, i es surt avans). Quan surto, passo per l'hotel per canviar-me i agafar un parell de coses i el Jose em porta cap a casa seva, a Key Biscayne, on agafem una bici i anem a fer un volt per la seva illa, i per la zona de la reserva natural. Preciós, anant per camins esfaltats de mig metre d'ample enmig d'una selva de plantes i arbres. Se suposa que en aquella illa hi ha molts cocodrils, tortuges, iguanes, etc. però jo el què he vist només són gats salvatges.

La passejada en bici ha estat de conya, per relaxar la feina de tota la setmana, i res millor per culminar-ho que anant a una de les piscines comunitaries de l'apartament on viuen, climatitzada, per suposat, on pots acabar d'oblidar qui ets i què hi fas a la Terra.

Després hem anat cap a Miami Beach on havíem quedat amb uns amics del Jose i la seva dona per sopar, però fent una parada avans per una de les tendes Apple de Miami. He anat allà per cobrir un dels encàrrecs que m'havien fet des de Barcelona: 2 iPhones pels germans Sempere, aprofitant que $400 són 300€ i que l'iPhone encara no ha sortit a Espanya. Primer de tot, el carrer on estava ja impressionava, ple de totes les millors botigues de Pg de Gràcia i els millors restaurants de Balmes, on les botigues de roba i d'altres com Apple obren fins a les 23. Eren passades les 21 i la tenda estava a rebentar. M'he posat a fer cua i he pogut veure com les tres persones que tenia davant meu s'enduien 5 iPhones ... CADA UN! Miro cap als costats i veig venedors suant, obrint caixes de iPhones i donant-los de 5 en 5. Llavors és quan ha arribat a la meva banda més feble, i n'he acabat comprant 3 enlloc de 2.

Després d'això, i amb l'excitació acumulada, m'han portat a un restaurant, on ens haviem de reunir 7 persones, que m'han venut com a "restaurant grec". Oju no perdem detall. Si que en els cartells penjats hi havia alguna lletra semblant a la Epsylon, però allò era una representació més de la cultura Miami: Un restaurant ple de taules de fusta, plenes de cops, una alfombra de tovallons al terra, i una música molt i molt forta. Quan seiem, veiem què és el que realment passa. En aquest restaurant, mentre sopes, venen unes noies a ballar la dança del ventre SOBRE la teva taula. Fantàstic, d'aquí venen els cops a la taula. Però la gràcia està en què mentre ho fan (i ho fan realment bé), la gent (nois i noies) els planten bitllets de Dollar a la falda, al més pur estil Stripper de Las Vegas. Tot això, al ritme de la música, no àrab, sinó barreja des de "mami que sera lo que tiene el negro" fins a "la tortura" o "hips don't lie", passant per "everybody dance now" versionada pel Bob Sinclaire. Però aquí no arriba tot. Periòdicament, quan la gent està més animada, es tiren tovallons a l'aire, simbolitzant els plats que es tiren al terra a grècia, que ells tenen prohibit per ordre americana. Però això no és tot, imagineu l'ambient, un restaurant, la gent sopant, la música tant alta que no sents al del costat, mojitos que passen com l'aigua, música caribenya amb ritmazo "pal body", les de la dança del ventre sobre les taules, la gent s'anima, es començen a veure parelles vallant salsa als passadissos, grups de noies joves ballant arrapades sobre la seva taula, els cambrers començen a convidar a les clientes a ballar sobre la taula, les cambreres ens començen a convidar als clients a ballar sobre la taula, i al final, quan sona "se la llevó, el tiburón, el tiburón" ja estem tots sobre la taula i es forma una gran conga per tot el restaurant. AIXÒ ÉS MIAMI! Això és el que estava buscant. No he pogut trobar un exemple millor ni tant gràfic de què m'he trobat aquí.

Demà ja toca agafar l'avió de tornada. Ja tornaré a veure a atothom. Ja quedaren. M'ha agradat molt aquest viatge, i m'ha agradat molt que m'hagueu llegit. Salutacions cordials a tots, i a qui vulgui menys cordials. Ens veiem.

Miami Part 6

De com es fan negocis a Amèrica

Avui toca visita directe a un client. Anem a veure amb el Jose a la gent de Terremark, a qui els hem fet nosaltres la web, perquè em coneguin i per parlar de possibles futurs negocis. Hem fet la reunio amb dues persones amb les que havia parlat per mail i, òbviament, m'imaginava totalment diferents. Deuen ser les dues úniques persones, pel que he vist, que no parlen del tot el castellà, així que hem fet la reunió en anglès. Però la part interessant ha vingut després.

Quan hem sortit, hem començat a parlar amb la gent d'allà, contactes, i ens han presentat un proveïdor de serveis amb forces contactes. Erem unes 7 persones en rotllana i, un com ens hem donat la mà, tothom a obert les bosses i ha començat a repartir les tarjes de visita. Allò semblava una competició. Aquí la gent abans de dir-te "Hi" et planta la seva tarja de presentació davant els ulls. Un cop fetes les presentacions, hem començat a xerrar, allà drets i ens hi hem passat com mitja hora parlant d'esports (aprofitant que ahir vam veure un partit de baseball). Així tothom ha quedat content, amb mitja horeta de distenssió, amb una barreja d'idiomes i cultures espectacular: "Yeah, nuestra empresa se dedica a proveer servicios, subcontratando what we can't do, porque what we can do, we do our best, and what we don't, we allow the others to do the rest".

Quan hem tornat, i després d'estar una estona donant suport a un projecte de Guatemala, hem anat a dinar amb un noi que està treballant per nosaltres, i amb el que havia estat parlant per Skype (tampoc me'l imaginava així). Per la tarda hem acabat fent una reunió amb un noi que va venir a la formació de dimarts i dimecres, que va veure en el nostre producte un possible client per ell, enlloc que fos al revés. Ens ha intentat vendre un sistema de formació en vídeos amb les imatges del programa i una explicació per veu. La veritat és que és una bona idea, però com que nosaltres no podem decidir, hem pensat fer una prova i ensenyar-li al director de l'empresa perquè ell decideixi. Així que demà em tocarà explicar-li a un vídeo com funciona el nostre programa.

Entre pitos i flautes (el pobre noi intentant vendre'ns la seva idea, i el nostre comercial intentant-li vendre el nostre producte) se'ns han fet les 7 de la tarda, hora suficient per plegar, tenint en compte que aquí la gent acostuma a plegar a les 5.

Com que no tenia res planificat per avui, he decidit anar-me a relaxar a la piscina de l'hotel, piscina descoberta a la planta 6, que encara que fossin les 19 passades ve molt de gust.

Després d'això he anat a sopar a un restaurant de prop de l'hotel, el Novecento, conegut perquè apart de restaurant és bar de copes. Després de sopar-hi, i de rebre la clatellada que costa (he pagat $30 per una amanida i uns espaguetis ... bé ... els ha pagat l'empresa) he anat a prendre una cervesa a la zona de copes. Quan m'estava prenent la Heineken de $6.90 (propina del 15% inclosa en el ticket), me'n he adonat que aniria d'hora cap a casa, ja que tot i que hi havia força gent, me'n he adonat que el més jove allà em treia 5 anys com a mínim.

Millor anar a dormir i demà serà un altre dia, a més m'han promès que em tornaran a portar per la nit a Miami Beach. Aviam què m'hi trobo.

Miami Part 5

De com conèixer la cultura americana

Avui toca la segona part de la formació. El dia comença gris, com ho han estat tos els últims. No veig el sol des de diumenge, que va començar a ploure i no ha parat. A les notícies diuen que estem enmig d'una mega-depressió, però que a finals de setmana tornarà el sol. De totes maneres, tot i no tenir sol, continua fent calor, i la xafogor típica d'aquesta zona, molt més pronunciada que la de Barcelona, i encara no he aconseguit posar-me màniga llarga.

La formació no va tant bé com ahir, perquè han vingut unes persones que ahir no van poder ser-hi i és molt complicat seguir dos ritmes diferents, però en general la gent ha quedat contenta. Els hà agradat l'experiència, han quedat contents amb mi i hem acabat tenint força confiança. Hem quedat que demà hem de quedar per fer una cervesa.

Quan acaba la formació, a les 18.30 (com ahir, teniem pensat que acabés a les 15, però ens hem animat), el Jose em diu d'anar a veure un partit de baseball, que ha aconseguit entrades gratis, amb el seu amic amb el que vam estar dinant el diumenge (aquell dinar familiar), ja que l'escola dels seus fills van a veure'l. Jo, encantat de la vida, accepto. No hi ha millor manera de conèixer els americans que anant a veure el seu esport més oficial.

Com tot a amèrica, es exagerat. Molta publicitat, un camp força exuberant, i criden molt per no res. El baseball és un esport que està prou bé, però és força lent. El partit d'avui (Florida Marlins vs Chicago Cubs) ha durat més de 2 hores. No es fa llarg, però no té l'atenció constant que tenen altres esports. Per sort, sembla que la pluja que ens ha inundat els últims dies ja ha tocat fons. Es comencen a veure les primeres clarianes. A veure si demà ja tornem a tenir sol.

Després del partit, torno cap a l'hotel a revisar unes coses d'un client, mentre vaig fent una rentadora.

Demà toca anar a conèixer el client més important d'Amèrica, Terremark. Espero que tot vagi bé.

Miami Part 4

De com donar una formació i [potser] sortir-ne exitós

Segon dia de feina a Miami, començo a sentir-me part d'això. Avui ve la gent a que els expliqui el nostre producte de dalt a baix. El ho preparem tot perquè estiguin a gust. Manuals, quaderns, bolis, aigües, fruïts secs, i jo davant el portatil deixant anar tot el rotllo i fent també feina de comercial (amb ajuda del Jose).

Sembla que la formació surt força bé. El producte els sorpren força i, pel que diuen, els agrada com explico les coses. Hi ha gent d'edats força diferents, i crec que tos de sota de Mèxic. Són molt bona gent i ens entenem força.

Després de la formació (teniem previst acabar a les 15 i s'han animat fins a les 18), em quedo a la oficina donant suport a un projecte de sudamèrica que han d'entregar la setmana que ve i porten força peix.

Sortim amb el Jose de la oficina a les 20, i decidim anar a fer una cervesa a un bar que està a prop de la oficina (i, per tant, de l'hotel). Quan ell se'n va a les 20.30, em quedo sopant allà. Tot i que és un pub alemany, on fan la seva pròpia cervesa, també fan sopars, i molt bons.

Quan acabo vaig directament cap a l'hotel. Ha estat un dia cansat, i demà ho serà més. M'estiro al sofà de l'hotel fent zapping, quan me'n adono que estic veien un capítol de House de la següent temporada. Decideixo quedar-me a veure'l, però quan acaba me'n vaig a dormir per evitar més temptacions.

Miami Part 3

De com es treballa a Amèrica

El meu cos encara no s'ha situat. Em torno a despertar a les 4 hora Miami, però aquesta vegada aconsegueixo tornar-me a adormir gràcies al cansament acomulat.

Em desperto a les 8 del matí, per preparar-me bé pel meu primer dia de feina americana. He quedat amb el Jose a les 9.15 al bar per esmorzar. No trigaré massa en arribar perquè la oficina la tenim just darrera de l'hotel. És fantàstic.

Baixo a esmorzar amb ell, i acabem entrant a treballar a les 10. Això no és horari americà, és horari de comercial que no te cap jefe directe, però ja està bé, es compensa per altres bandes. Em passo el matí repassant la formació de demà, la sala, el pc, els correus amb temes pendents, i es fa l'hora de dinar en un moment. El Jose em proposa anar a dinar a casa seva, i accepto encantat.

Quan sortim casi a les 15, anem cap a la seva illa, Key Biscaine, on hi ha una vista de la costa de Miami fantàstica. Si hi torno a passar li he de fer una foto. Ja de pas, anem a recollir a la seva filla al cole, però fora del recinte, ja que ell no ha informat amb temps a l'escola de que la va a recollir i no el deixarien entrar al recinte (recinte de mida d'un campus de Barcelona, o més). Dinem a casa seva, una casa molt maca, i un menjar bonissim, i arribem a la oficina vora les 5, que és quan els americans començen a acabar la seva jornada laboral. Nosaltres l'acavem cap a les 7, però anem a fer una visita a l'antiga oficina que teniem fa un mes (ens acabem de mudar d'oficina), per recollir unes coses. Entre pitos i flautes, se'ns fan més de les 8, casi quarts de 9, i a mi m'interessa arribar a les 9 a l'hotel perquè avui començen la nova temporada de Heroes, i ja que tinc la oportunitat de veure-ho en directe, no li farem un lleig.

Després de veure el primer capítol de la segona temporada (sense gran entusiasme, tot s'ha de dir), decideixo anar a dormir una mica d'hora, per primera vegada des que vaig arribar a Florida (o "La Florida" com en diuen aqui).

Miami Part 2

De les primeres impressions d'Amèrica

Tal i com m'havien avisat, el meu cos no entèn que ha viatjat més de 7.000 km i que està en una franja horària diferent. Em desperto a les 10 del matí ... de Barcelona. Aquí Miami són les 4 de la matinada. Intento fer entendre el meu cos de la seva equivocació sense gaires esforços, de manera que començo a fer plans pel dia.

El Jose m'havia comentat que potser avui aniriem a fer un volt en bici pel parc nacional de la seva illa (si, viu en una illa, Key Biscaine), però això serà a partir de les 14 perquè ells van a missa. Crec que pel matí agafaré un tren gratuït (una espècie de tren elevat que recorre la ciutat) per anar a una zona que en diuen bayside, ja que està al costat del port, i és on hi ha tot de tendes per que els turistes passegin.

Quan arriben les 9 del matí, i després de veure una mica la tele (bàsicament, el que fan són anuncis de cotxes, aprimar-se, i altres enganys), decideixo portar a terme els meus plans, començant per un bon esmorzar, a un bar del costat de l'hotel, el Deli Lane, que consta de molt cafè i torrades empapades en oli, untades amb una mena de mantega, amb fruta, amb ous batuts ... baja, tot un tiberi.

Després d'això, ja em veig amb forces d'agafar el tren gratuït que m'ha de portar fins a mitja ciutat, ciutat que no conec, amb gent que no conec, i en diumenge, que no hi ha ningú pel carrer. Agafo el tren i dedueixo on he de baixar, amb la meva gran intuició, i començo a caminar per carrers com si sapigués on anés. Passo per SE 1 ST, SE 2 ST, SE 3 ST que creua amb SE 3 AV. Més enllà hi ha SW 3 ST, com per aclarar-se, això són els noms dels carrers. Decideixo agafar forces en un Starbucks, mentre veig un policia d'incògnit, amb unes males pintes impressionants, com ensenya la seva placa, amagada dins un tovalló, a un altre policia d'incògit. Estic ficat de plè a una peli americana, sobretot per la quantitat de banderes que veig.

Després d'això arribo a Bayside, i començo a passejar per les botigues esperant que el Jose i la seva dona surtin de missa. Un cop ho fan, em passen a recollir amb el cotxe i em porten a dinar. Anem a dinar a un restaurant japonès de la zona colombiana de la ciutat, pero la zona colombiana que cobra bé. Anem amb la seva filla i amb uns amics seus que també porten els seus tres fills. Intento no semblar estrany en aquest particular dinar. Un cop sortim d'allà, i desprès d'un altre cafè a l'Starbucks, anem a uns grans magatzems a fer una ullada a algunes coses que ells volien comprar. Em vaig quedant amb coses i preus, per intentar satisfer les peticions que vaig prometre que portaria. Decideixo que intentaré anar-hi un dia amb més calma per poder passejar-hi bé i comprar les coses que he de comprar.

De tornada del centre comercial, em porten a veure una zona de Miami que és fàcil d'imaginar. Cases unifamiliars a banda i banda del carrer, amb arbres al costat que creen com un túnel en el carrer, una acera per on la gent fa fúting ... la típica imatge, i parem en un bar cubà, amb música en directe a prendre una cervesa. Just quan estem allà, arriba la típica tempesta tropical, típica d'allà, amb el gran aiguat, però aquesta és diferent. Normalment, el cel s'aclara i torna a sortir el sol, nosaltres no tenim tanta sort.

Amb el cel negre, i ja tardet, em porten fins a l'hotel on acabo de passar els últims moments del dia, i em preparo per anar a treballar demà.

Miami Part 1

Del Viatge a l'altre punta del món.

El dia 22 de Setembre començo el viatge cap a Miami. Són més de 10 hores de vol, amb escala a Zurich. El vol, tot i tenir tele personalitzada on constantment feien Spiderman3, cansa molt. Tot i això, arribo a l'aeroport de Miami a les 17.25 (les 23.25 de Barcelona). L'aeroport de Miami és la primera presa de contacte amb la cultura americana. Tenen uns agents d'aduanes que no tenen res d'envejar als nostres funcionaris. Es passen 10 minuts (sense exagerar) per a cada persona, i t'ho pregunten tot. És la primera vegada que ve? Per què ve? En què treballa? Què ve a fer exactament? Quan temps es quedarà? On s'allotjarà? I tot això amb el despreci més absolut, que encara sembla que els hagis de demanar perdó per venir al seu país. Després d'una hora de tràmits a l'aeroport, i per sort vaig trobar ràpid la maleta, surto cap a fora i m'esperen els meus guies a Miami, el Jose, el comercial a la ciutat i la seva dona.

Ells em fan la gran rebuda, que s'agreeix amb el cansament acomulat, i em porten amb el seu cotxe (de mides americanes) fins a l'hotel. Em començen a explicar tot el que necessito saber de Miami, són uns grans guies, i una gent molt amable, i em comenten que avui intenti anar a dormir com més tard millor perquè sinó demà em llevaré amb l'hora de Barcelona, i encara no haurà sortit el sol aquí.

Després de veure la meva habitació d'hotel, d'uns 60 m2, amb menjador, cuina, habitació, armari-cambiador, bany, rentadora, secadora, rentaplats, balcó, etc. El Jose i la seva dona em porten a fer una volta per Miami Beach. Espectacular, no té una altra paraula. Barreja de cultures, tothom parla americà i castellà (amb accent sudamericà) indistintament. Veig cotxes inmensos, i cotxes espectaculars, veig Hammers, limousines i Hammers-Limousines. Decidim sopar a una terrassa de Miami Beach, una barreja entre menjar mexicà i japonès. Tot fantàstic.

Al final acabo anant a dormir passades les 12 (les 5 de Barcelona), aviam a quina hora em llevo.