Miami Strikes Back - Part 11

De la Miami Lúdica

Avui ja és divendres, l'últim dia laborable que passo a Miami. Em passo les hores d'oficina acabant de tancar els temes que queden abans de marxar, o intentant-ho, ja que tenim un servidor a l'oficina que està malalt i no para de pitar. Un xiulet constant que et va entrant al cervell i no deixa que cap idea segueixi el seu flux.

Per sort, (i més tard del que voldria), sortim de l'oficina. Pujo a l'hotel a canviar-me, mentre el Jose passa per casa seva a buscar dona i filla. Avui hem quedat amb uns amics del Jose per anar al cine. Decidim anar a Lincoln, el passeig de Miami Beach. Allà comprem les entrades per anar a veure Iron Man, el dia de l'estrena, però tenen la genial idea de passar abans d'entrar al cine (20 minuts abans) a menjar una crêpe. Per cert, aquí a Amèrica no coneixen el concepte "entrada numerada". Per tant, entrem just a l'hora i hem de seure davant de tot. Tot i això encara es veu prou be. Per sort, arribem a temps per veure els trailers (la gent que em coneix ja sabrà que jo quan vaig al cine he de veure els trailers, que sino ja estic de mal humor). Aquesta és una de les coses que si que em va agradar. Aquí no fan un parell de trailers i, apa, ja pots veure la pel·lícula. Aquí en fan com a mínim 8. Com vaig disfrutar. El trailer de la nova de Batman, Indiana Jones, Narnia, El Guru del Amor (de l'Austin Powers), entre d'altres.

La película va estar bé, tot i que a vegades hi havia algunes bromes que no pillava, i començava a riure quan veia que tot el cine s'estava partint. Realment, una mica si que he millorat el meu nivell d'anglès, però no tant.

Després de la peli, vam anar a sopar a un lloc d'allà aprop (un dels pocs que quedava obert). Vam estar xerrant de les diferències entre la vida d'Europa i la d'Estats Units, i del seu pèssim sistema Sanitari i Educatiu. Després, cap a casona a dormir. Encara prou d'hora, però a veure si demà aprofito una mica el dia, que ja és l'últim.

PD: Es nota que encara tinc escassetat de fotos?

Miami Strikes Back - Part 10

De l'esperit Americà

Ja torno a estar acompanyat. Torna a ser un dia com els de sempre, amb el Jose a la oficina i tota la resta amb els compartim despatx. Amb tanta gent pel voltant, sempre estàs entretingut. Si no et lien amb una cosa et lien amb una altra: "Escolta, em pots mirar quin és el password del router?", "Escolta, que no se què he tocat i se'm ha girat la pantalla 90º a la dreta", etc. Les típiques coses que t'ensenyen a arreglar a la Facultat d'Informàtica.

A l'hora de dinar (a Amèrica, l'hora de dinar cau sobre les 12.15) hem quedat amb la gent de Mapfre. Són aquells amb els que en principi havia d'estar tota la setmana passada i al final es va reduïr a aquest dinar. Han vingut 4 persones del seu equip, perquè tenen "el coneixement repartit". Quan ha començat el dinar, el seu jefe ha presentat als membres del seu equip, allà presents, destacant la seva especialitat i el motiu pel qual estaven en aquell dinar. Durant el dinar, s'anaven turnant per anar explicant-me coses (i quan no explicaven aprofitaven per menjar). Jo, com que sempre estava present a la conversa, doncs em costava més trobar moments per dur-me menjar a la boca. Un sistema de reunions força curiós.

Per la tarda, després de sortir de la feina, he anat amb el Jose a un centre comercial, el DadeLand i més concretament, al BestBuy, botiga tecnològica per excel·lència o hi havia de tot a un preu de conya. Se'm queia la baba. Mòbils, MP3, teles, ordinadors portàtils (un com el meu, per $400, 250€), càmares de video i fotos, i consoles. Jo, incapaç de contenir els meus impulsos, he acabat preguntant quant costava la Wii, i si era compatible amb europa. $250, 156€ i és compatible. Quan estava obrint la boca (en contra de la meva voluntat) per dir "I'll take 3", m'han dit que s'han esgotat i que fins diumenge no en tindran, tot i que en qüestions d'hores se'ls esgoten. Una llàstima. Potser ha estat el destí. De fet, les coses més atractives, com són la Wii o l'iPhone, estan esgotats a tot arreu. Suposo que deu ser donat a un efecte anomenat (Els Europeus van a comprar a Amèrica).

Després hem anat a sopar a un restaurant Americà. És una sensació curiosa això d'estar sopant i sentir a tothom parlant en anglès. Casi no es dona per aquí. El restaurant es deia "Cheeseburger noseque". Us podeu imaginar què vaig menjar-hi. Una cheeseburger que-te-cagas amb una pinya-colada. Molt bo, la veritat.

Després de sopar ja hem tornat (bé, passant primer per l'Starbucks per fer un cafetó).

Escribint aquest post me'n adono que cada dia estic més acostumat al que veig aquí, cada dia ho trobo tot més normal i em sorprenen menys coses. I la conseqüència directa d'això és que faig menys fotos. Cada dia em costa més trobar fotos per posar als posts perquè casi no en faig. Però avui tinc una foto d'una cosa que si que m'ha sorprès. A primera vista no te'n adones, però al cap d'unes quantes vegades i fruit d'haver d'anar fins al pis 28 cada dia, et poses a contar els pisos i te'n adones de l'esperit Americà: A l'hotel no hi ha planta 13! Mig trastornat per aquest fet, digne d'una pel·lícula de terror, on hi ha un hotel amb la planta 13 que no és accessible des de l'ascensor i passen coses rares, arribo a la oficina i encuriosit, miro el marcador de l'ascensor i, Sorpresa! Aquí tampoc no existeix la planta 13! Qui els entengui que els compri..¬¬