Miami Strikes Back - Part 5

De com un motorista es converteix en ciclista

Comença el cap de setmana. Tinc ja algunes coses pensades per fer, tot i que se que no les podré fer totes, em llevo d'horeta (a les 9) disposat a fer-ne el màxim. Però just sortir del llit me'n adono d'un petit problema. El meu mal de cap. Jo crea que l'havia deixat a Barcelona i que no el tornaria a veure fins a la tornada, però es veu que m'ha seguit. Ha arribat una mica més tard, però finalment ha arribat. És una merda perquè em treu les ganes de fer res, i el Sant Ibuprofeno me'l vaig deixar a Barcelona.

Decidit a que aquest fet m'amargués el mínim possible, he decidit anar fent coses mica en mica, com a mínim per a no quedar-me tancat a casa dormint. Primer de tot, un esmorzar "de campeones" al Deli Lane, el bar del costat de l'hotel. Una vegada he tingut la panxa plena, he anat a buscar la parada del bus que em portés fins al port de Miami, el BaySide. He vist que hi ha 2 busos que hi porten però, mirant l'horari, passen cada hora. Olé el transport públic! Ara entenc perquè ningú l'agafa. M'hauré de buscar un mitjà de transport.

Al cap d'una bona estona, quan he arribat al BaySide, m'he posat a passejar per la zona de tendes on sobretot hi ha roba, calçat, ulleres de sol i perfums. Al final m'he decidit i m'he comprat unes bambes Puma. Ja casi quan me'n anava, he decidit passar per una tenda de roba força gran, ja que m'interessava comprar-me uns pantalons. Quan portava 2 minuts mirant texans, la dependenta (una noia asiàtica amb molta empenta), ha decidit per si sola que necessitava ajuda i em diu "tu tens una 30x32, prova't aquest, aquest i aquest". I així de sobte m'he trobat dins un mostrador emprovant-me els texans. Però això no és el mes greu. De tant en tant, la noia apareixia i em passava per sobre la porta uns altres pantalons, o samarretes, o camises, o polos perquè me'ls emprovés. Total, que he acabat dins l'emprovador amb 7 pantalons, 14 camises, 4 samarretes i 8 polos. Jo, per no quedar malament m'anava emprovant les coses, però anava mirant el preu per intentar que no me la colés. Al final, i encara no se com, m'he acabat emportant 2 pantalons, 2 polos i una samarreta. Per sort, amb el canvi de moneda, tampoc no m'ha sortit tant car.

Després d'això, i encara una mica atabalat, he intentat tornar cap a l'hotel per deixar les compres. Dic intentat perquè ha estat un merder. He agafat el Metromover, un metro elevat, gratuït i sense conductor. El problema és que, si a Barcelona ja és complicat saber si el Nit Bus 0 passa per Cartagena o no, aquí és 10 vegades més complicat si el Metrorail passa per Brickell. Ja us ho dic, pel mapa pot quedar molt senzill, però un cop et trobes a la parada, intenta adivinar quin loop toca.

Doncs al final, a la segona vegada que he passat pel mateix lloc, he decidit baixar i anar caminant. He acabat dinant a les 3 al Novecento, sort que allà no posen problemes per l'hora.

Després de dinar, he agafat un altre bus i he anat cap a la illa on viu el Jose, Key Biscaine. Un cop allà, he passat per l'apartament del Jose i he agafat la seva bici. He fet la mateixa excursioneta que vam fer ahir, anar fins a la punta del sud de la illa, on hi ha un far i unes platgetes, que per cert avui estaven una mica més plenes que ahir.

Un cop he arribat a baix, he tornat a pujar cap a l'apartament, però ha estat llavors quan he fet una reflexió una mica a lo Forest Gump: "Si he arribat fins aqui amb la bici, què m'impedeix continuar fins a la punta de dalt de la illa?". I això he fet, he continuat fins a la punta de dalt. I quan he arribat allà i he vist el pont que enllaça amb Miami he pensat: "Si he arribat fins aqui amb la bici, què m'impedeix continuar fins a Miami?". I així, amb aquesta consecució de reflexions inútils, he arribat fins a l'hotel amb la bici.

Després, i com que el mal de cap encara em perseguia, he decidit anar a sopar al mateix italià on vaig anar el dimecres, i al mateix pub on vaig anar després. Tot i això, aquell pub estava una mica canviat. Els caps de setmana hi havia coses diferents: Et cobraven $10 d'entrada, estava molt més ple i el grup de música era encara millor que el de dimecres. La única cosa que es mantenia igual eren els corsés blaus que portaven les cambreres (molt difícils d'oblidar). Tot i el bon ambient que hi havia, i el gran nivelón de música ("I Love Rock&Roll...put another dime in the Jukebox baby!) quan el grup va fer una pausa no vaig poder aguantar més i vaig tornar cap a l'hotel. Espero que dormint se'm passi el mal de cap. Demà ho veurem.